Detalles

Categoría: Cadete masculino B

Publicado: Jueves, 07 Junio 2012 11:30

Escrito por Jordi Riera Fiol

Ens trobam a inicis del mes de juny, s'apropen exàmens, toca entregar treballs finals, comença a fer la calor típica de Mallorca que tantes ganes et dona d'anar a la platja, però no pots perquè tens treballs per acabar i exàmens per estudiar... Però entre tot això t'atures un moment i penses amb allò que sempre t'ha fet desconnectar i que tantes alegries sempre m'ha donat, el bàsquet... queden dos dies per començar per començar la nova temporada, amb nou equip, on ens haurem d'enfrontar amb objectius nous... ho he de reconèixer estic bastant content amb l'equip que m'ha tocat i ja tenc ganes de començar a fer feina per a que tot funcioni tal i com tots esperem...

Entre ambicions i objectius per al proper any, no puc evitar pensar amb tot el viscut durant aquest any a la banqueta, als entrenaments i en el dia dia (hem surt mitja rialleta a la cara) encara són presents al meu cap el principi de temporada amb l'equip, on ens trobàvem amb un equip mesclat entre jugadors procedents de diferents equips i bona part procedents d'un altre club, cosa que feia complicat posar objectius col•lectius encara que jo sempre dic que els objectius no són més que una petita línia d'un llarg camí que has d'arribar a superar... evidentment no xerro de resultats, ja que com sempre dic això és una cosa a la que hem d'estar disposats a renunciar en benefici de la formació dels nostres jugadors ja que això és el realment important... ( Sé que molts diran que això ho diu perquè han quedat segons, però vaja, tenc la consciència tranquil•la perquè sé que els que coneixen la meva forma d'entendre el bàsquet base, saben bé quines són les meves prioritats...)

Tornant un altre pic a l'any, si hi ha algunes paraules que han pogut definir el dia a dia d'aquesta temporada crec que serien les de treball, diversió i creixement, paraules de les quals hem sento bastant orgullós i que en els dos anys que duc com a entrenador, tant jo com el culpable de que hagi començat aquesta aventura a les banquetes del nostre club, hem intentat fer els nostres pilars.

Dic que hem treballat, perquè malgrat ser una mescla de jugadors de diferents equips i diferents formes d'entendre el bàsquet, hem pogut instaurar una dinàmica d'entrenaments, hem creat un estil de lloc que permetés als jugadors ser solidaris entre ells i que a la vegada permetés explotar totes les seves habilitats tècniques i satisfer les seves necessitats com a jugadors i sobretot hem fet de la cultura de l'esforç un pilar bàsic en el funcionament intern de l'equip.

Dic que ens hem divertit perquè mai hem oblidat que el bàsquet no és més que un joc, on el més important és aprendre disfrutar d'ell, passar hores passant-ho bé amb els companys amb els que comparteixo una passió... ja que si entres a una pista de bàsquet obligat, amb tensió i sense ganes és irremeiable el mal rendiment i l'estancament com a jugador... Per aquests motius, mai he volgut veure un jugador meu amb mala cara i sempre m'he volgut preocupar de que en tot moment es disfrutés d'aquest joc que tant hem fa disfrutar a jo...

Dic que hem crescut, perquè tots i cadascun dels nostres jugadors en acabar la temporada puc dir que són més grans del que començaren... Tots d'alguna forma o d'una altra han complit amb les exigències individuals que se'ls ha anat exigint durant cada entrenament i encara que és cert que més d'un entrenament he partit amb males sensacions o insatisfet pel rendiment, he de reconèixer que estic satisfet d'aquest any que hem passat, ja que hem començat essent un jugador d'aquí i un d'allà a ser un equip... pel que només per això ja puc dir que hem crescut tant com a jugadors o entrenadors com a persones...

Després de que hem passi pel cap aquesta reflexió general de l'equip, hem venen al cap un seguit d'anècdotes que de ben segur que faran que recordi aquesta temporada molts anys... Com el primer triple que vaig veure tirar al meu "tio" Biel, el meu amarg debut com a primer entrenador on vaig poder veure l'habilitat del nostre fitxatge d'hivern extracomunitari per "caçar mosques" intentant agafar un rebot quan la pilota encara no havia arribat a cistella, les emprenyades del mestre Artigues, les guarrades del nostre Pepe particular, quan en Llorenç Prats és va convertir en Pitbull, les nombroses lluites de sumo al poste baix entre Marc Lozano i Lluís Capo, quan Marc Ramón perdia la veu, les interminables preguntes den Pedro, els estranys atacs de rialles del nostre capità, els intel•lectuals tuits del "nanu juanka" i les eventuals i tímides aparicions del viatger Alex Fuster.

Segur que me deix mil coses pel camí, però crec que tot això resumeix prou bé aquest any que hem passat junts... Per lo que només hem queda agrair i despedir-me del que un dia hem va donar l'oportunitat de compartir el poc que sé de bàsquet amb els jugadors i desitjar-li un bon any per terres franceses i que en el seu retorn segueixi compartint i ensenyant com ara aquest fantàstic món del basquetbol i esperar que els jugadors que aquesta temporada meu patit seguiu disfrutant d'aquest esport i que seguiu creixent tant com a jugadors com a persones...

Me surt amb veu baixa cridar el nom de Lozano!!! i sent a la meva ment el ja tradicional 1,2,3 Bahía.... San Agustín!! a seguir jugant que encara hi ha molt partit per jugar!;)